Pròleg de Carles Duarte

L’haikú –catalanitzat, sense h aspirada i amb accent final- o haiku –amb h aspirada i l’accent tònic damunt la primera síl•laba- és una bella forma poètica japonesa que ha persistit al llarg dels segles, de la mateixa manera que ho ha fet el sonet en la nostra tradició més propera. A la literatura catalana s’han endinsat en aquest univers fecund d’inspiració oriental autors tan rellevants i influents com Josep Maria Junoy, Joan Salvat-Papasseit, Màrius Torres, Salvador Espriu, Agustí Bartra, Carles Riba, Miquel Martí i Pol, Josep Palau i Fabre, Joana Raspall,... No podem pas ja, doncs, considerar-la una expressió desarrelada o un mer experiment exòtic, sinó que la seva presència ha esdevingut habitual dins l’obra d’alguns dels nostres principals poetes.

En la poesia, com a la música de Satie o Mompou, el silenci és decisiu. L’haikú o haiku és un exercici presidit pel silenci, d’una subtilesa exigent i de contenció (i, doncs, d’intensitat) extrema de l’emoció. Hi aturem el temps, hi destil•lem el perfum de l’existència, el foc i la seda, el desig i l’observació fascinada del món. L’essència del poema és el jo de l’autor immers en el cicle de la natura esdevenint-se davant nostre, amarant-nos, transformant-nos. Són versos on la contemplació i el pensament es fonen, on la bellesa que ens extasia i la reflexió que ens colpeixen caminen juntes i semblen robades a la realitat com si la nostra mirada i la de la natura fossin una de sola, com si les paraules ens fossin dictades pel món i els poetes ens limitéssim a exercir el misteriós ofici de mèdium. L’haikú o haiku es vesteix de nuesa i minimalisme i defuig l’artificiositat o el barroquisme.

Anna Rispau és una poeta d’una sensibilitat exquisida, una aquarel•lista del llenguatge que en treballa minuciosament, amb una detallisme delicat, la textura sonora, la capacitat d’evocació plàstica. A la seva paleta de paraules hi llisquen els colors del mar, els volums del vent, les dimensions infinites i tanmateix efímeres del ponent. Anna Rispau, amb una trajectòria ja distingida amb notables guardons literaris als seus poemes i relats, manté una apassionada relació amb els mots. Hi cerca sempre alhora l’autenticitat, la llengua viva i bategant de terra i la pulsió profunda de les coses. Ens n’adonem quan resseguint els quaranta-dos poemes d’aquest llibre hi anem trobant xàldiga com a espurna, gallaret com a rosella, llongada per franja de sorra banyada pel mar, emmantar (“El vent l’emmanta”), burell, arínjol, badívola,... o fins i tot el compost maramic. Un altre dels trets més nítidament definitoris de l’escriptura poètica d’Anna Rispau és, en coherència amb la seva personalitat feridorament compromesa amb els sentits, la manera física, corpòria de dir el paisatge: “Plora la tarda”, “El sol davalla,/ les parpelles es clouen”, “S’ascla la boira”,... I quan ens referim a la naturalesa dins d’Anna Rispau, cal subratllar-hi el mar i el vent (“A la pell del mar/, la tramuntana hi llaura/ clivelles blanques”), els cels d’albades i crepuscles (“Alba esblaimada”,...), el cant de la llum (“La llum batega”, “Llàgrimes de sol”, “La llum s’esberla”), però també les flors i els seus aromes (“Flaire de lilàs”),... Anna Rispau no és tan sols tanmateix una meravellosa pintora de versos (“Una paleta/de ressons ignots”) que es nodreix de la percepció, sinó que ens transmet commogudament el seu alè, la seva vivència del temps (“El temps cavalca”, “El temps s’escola/ pel rellotge de sorra./ Fugen els dies”), el seu patiment i el seu neguit (“Un vel de cendra/t’entela la mirada”), la seva joia,...

Ens trobem, doncs, davant del plaer d’assaborir quaranta-dues petites joies polides amb mà d’artista i un personal gust literari per Anna Rispau, que sap fer de cada vers, a cops des del dolor, una bellíssima i radical invitació a ser i a viure.

Carles Duarte i Montserrat